El passat dijous 24 de gener es va inaugurar a Barcelona l’exposició “Un Món de Mil dimonis”. Us deixam un recull fotogràfic de l’esdeveniment.
Podreu visitar l’exposició fins el 24 de febrer. I recordau que es troba distribuïda entre tres seus amb els horaris següents:
Centre Artesà Tradicionàrius: dll-dv de 17 h a 21 h
Centre de Cultura PopularLa Violeta: dll-dv, de 9 h a 13 h i de 16 h a 23 h; ds-dg, de 10 h a 23 h
Orfeó Gracienc: dll, dim i dv, de 17 h a 20 h; dt-dj, de 17 h a 20.45 h
Dijous 24 de gener de 2019 a les 20h, en el marc de les festes dels foguerons de Sant Antoni a Gràcia 2019, es durà a terme la inauguració oficial de l’exposició “Un món de Mil Dimonis” al Centre Artesà Tradicionàrius (travessia de Sant Antoni, 8, Barcelona)
Podreu visitar l’exposició distribuida entre tres espais diferents: la seu de l’Orfeó Gracienc, el Centre de Cultura Popular La Violeta i el Centre Artesà Tradicionàrius.
Prèviament a l’acte inaugural hi haurà l’oportunitat de realitzar una visita guiada al altres dos espais que acullen l’exposició. Serà el mateix dijous 24/01 a les 18.30h a l’Orfeó Gracienc i a les 19h al Centre de Cultura Popular La Violeta.
En el marc de l’exposició el divendres 25 de gener a les 18.15h, al Centre Cultural La Violeta, es durà a terme la conferència “Un món de mil dimonis” a càrrec de l’antropòleg Xesc Alemany.
Els Tengu són representacions antropomòrfiques diabòliques, relativament malignes, que es defineixen per actuar amb una trapelleria exagerada. Són molt recurrents al món folklòric japonès, sobretot en relació a aspectes més pròxims a la moral i a l’educació els infants. A més, són mediadors entre el món humà i l’entorn natural muntanyenc. Es diu que els Tengu viuen en grup a les muntanyes i es dediquen a segrestar nins i nines… tot i que sempre els acaben alliberant! Avui dia, encara hi ha part de població rural i muntanyenca que fa ofrenes de pasta d’arròs i de mongetes per protegir-se dels jocs i els poders sobrenaturals de dels Tengu. D’altra banda, i com els nostres dimonis —tothom s’ha d’enfrontar als dimonis!—, els Tengu són una representació de com els japonesos creien i creuen en l’amenaça i en l’altre… així com quan parlam malament d’algú a Mallorca deim que té banyes i coa, al Japó li pinten un nas llarg i ridícul.
Els Tengu són representacions antropomòrfiques diabòliques, relativament malignes, que es defineixen per actuar amb una trapelleria exagerada. Són molt recurrents al món folklòric japonès, sobretot en relació a aspectes més pròxims a la moral i a l’educació dels infants. A més, són mediadors entre el món humà i l’entorn natural muntanyenc. Es diu que els Tengu viuen en grup a les muntanyes i es dediquen a segrestar nins i nines… tot i que sempre els acaben alliberant! Avui dia, encara hi ha part de població rural i muntanyenca que fa ofrenes de pasta d’arròs i de mongetes per protegir-se dels jocs i dels poders sobrenaturals de dels Tengu. D’altra banda, i com els nostres dimonis —tothom s’ha d’enfrontar als dimonis!—, els Tengu són una representació de com els japonesos creien i creuen en l’amenaça i en l’altre… així com quan parlam malament d’algú a Mallorca deim que té banyes i coa, al Japó li pinten un nas llarg i ridícul.
Els ONI són representacions diabòliques ambigües que representen a tots els dimonis, a totes les manifestacions del diabòlic, en el marc del ball KAGURA i amb les màscares i la vestimenta adequada. Són expressions de transgressió que contrasten amb l’estereotip de les màscares i balls fràgils que semblen caracteritzar la cultura nipona. El KAGURA és un ball teatral que els japonesos integren a diverses festes anuals; des dels rituals de fecunditat primaverals fins a cap d’any. Alguns estudis apunten que aquesta dansa integra pràctiques animistes que combinen actituds sagrades amb altres de burlesques, el culte al déu Kami i les formes de teatre Nôi Kabuki tan esteses arreu del Japó. Actualment, les peces de kagura tenen un caràcter sexual i grosser, i el to dominant dels diàlegs i dels balls que s’hi succeeixen és ben bufonesc. En un moment de l’actuació, després de l’aparició d’alguns personatges carnavalescos, els ONI surten de darrere les cortines i comencen a ballar grotescament a l’escenari central, adoptant repetidament actituds i comportaments lascius, en expressió de desbordament sexual. Els ONI representen el mal i la transgressió. En contraposició, després del ball dels ONI compareixen un grup de sacerdots. Els expulsen i purifiquen l’escenari i la comunitat (el públic) dels mals acumulats al llarg de l’any.
Dimoni o ogre, segons el context, el NAMAHAGE pren vida a diversos indrets de la península d’OGA el dia de Cap d’any. Rep el nom del ritual NAMAHAGE, que clou l’any i que nasqué, probablement, de certes creences relacionades amb la purificació i la purga dels mals causats pel fred, i amb la mort de l’hivern que, al Japó l’entenen com a temps per antonomàsia de pràctiques sedentàries i pròximes a conductes mandroses. A Oga consideren que els NAMAHAGE són dimonis vinguts de fora; treballadors xinesos per a alguns, mariners d’origen llunyà per a uns altres o, fins i tot, budistes que vivien a les muntanyes i que s’acabaren transformant en ogres. Per tant, amb la condició que el fet de ser externs els atorga, tenen una dimensió desestabilitzadora de l’ordre. La figura del NAMAHAGE esdevé un revulsiu contra la passivitat social instaurada els darrers mesos de l’any. En el ritual de Cap d’Any, els homes fadrins de cada localitat es vesteixen amb llargs abrics de palla, anomenats KEDE, o KENDE o KEDASHI. Duen guants i sabates també folrades de palla, i armen llargs ganivets fets de fusta i bastons guarnits amb tires de paper. Els joves, un cop vestits, es passegen pels carrers entrant a les cases intenció d’espantar els infants, tot cridant: “Hi ha nins plorant aquí? Me’n menjaré les orelles! Hi ha nins dolents aquí? Me’ls enduré a les muntanyes!” Els NAMAHAGE adopten formes i fins i tot denominacions diverses en cada regió.
Dimoni o ogre, segons el context, el NAMAHAGE pren vida a diversos indrets de la península d’OGA el dia de Cap d’any. Rep el nom del ritual NAMAHAGE, que clou l’any i que nasqué, probablement, de certes creences relacionades amb la purificació i la purga dels mals causats pel fred, i amb la mort de l’hivern que, al Japó l’entenen com a temps per antonomàsia de pràctiques sedentàries i pròximes a conductes mandroses. A Oga consideren que els NAMAHAGE són dimonis vinguts de fora; treballadors xinesos per a alguns, mariners d’origen llunyà per a uns altres o, fins i tot, budistes que vivien a les muntanyes i que s’acabaren transformant en ogres. Per tant, amb la condició que el fet de ser externs els atorga, tenen una dimensió desestabilitzadora de l’ordre. La figura del NAMAHAGE esdevé un revulsiu contra la passivitat social instaurada els darrers mesos de l’any. En el ritual de Cap d’Any, els homes fadrins de cada localitat es vesteixen amb llargs abrics de palla, anomenats KEDE, o KENDE o KEDASHI. Duen guants i sabates també folrades de palla, i armen llargs ganivets fets de fusta i bastons guarnits amb tires de paper. Els joves, un cop vestits, es passegen pels carrers entrant a les cases intenció d’espantar els infants, tot cridant: “Hi ha nins plorant aquí? Me’n menjaré les orelles! Hi
ha nins dolents aquí? Me’ls enduré a les muntanyes!” Els NAMAHAGE adopten formes i fins i tot denominacionsdiverses en cada regió.
Dimoni o ogre, segons el context, el NAMAHAGE pren vida a diversos indrets de la península d’OGA el dia de Cap d’any. Rep el nom del ritual NAMAHAGE, que clou l’any i que nasqué, probablement, de certes creences relacionades amb la purificació i la purga dels mals causats pel fred, i amb la mort de l’hivern que, al Japó l’entenen com a temps per antonomàsia de pràctiques sedentàries i pròximes a conductes mandroses. A Oga consideren que els NAMAHAGE són dimonis vinguts de fora; treballadors xinesos per a alguns, mariners d’origen llunyà per a uns altres o, fins i tot, budistes que vivien a les muntanyes i que s’acabaren transformant en ogres. Per tant, amb la condició que el fet de ser externs els atorga, tenen una dimensió desestabilitzadora de l’ordre. La figura del NAMAHAGE esdevé un revulsiu contra la passivitat social instaurada els darrers mesos de l’any. En el ritual de Cap d’Any, els homes fadrins de cada localitat es vesteixen amb llargs abrics de palla, anomenats KEDE, o KENDE o KEDASHI. Duen guants i sabates també folrades de palla, i armen llargs ganivets fets de fusta i bastons guarnits amb tires de paper. Els joves, un cop vestits, es passegen pels carrers entrant a les cases intenció d’espantar els infants, tot cridant: “Hi ha nins plorant aquí? Me’n menjaré les orelles! Hi
ha nins dolents aquí? Me’ls enduré a les muntanyes!” Els NAMAHAGE adopten formes i fins i tot denominacions diverses en cada regió.
Dimoni o ogre, segons el context, el NAMAHAGE pren vida a diversos indrets de la península d’OGA el dia de Cap d’any. Rep el nom del ritual NAMAHAGE, que clou l’any i que nasqué, probablement, de certes creences relacionades amb la purificació i la purga dels mals causats pel fred, i amb la mort de l’hivern que, al Japó l’entenen com a temps per antonomàsia de pràctiques sedentàries i pròximes a conductes mandroses. A Oga consideren que els NAMAHAGE són dimonis vinguts de fora; treballadors xinesos per a alguns, mariners d’origen llunyà per a uns altres o, fins i tot, budistes que vivien a les muntanyes i que s’acabaren transformant en ogres. Per tant, amb la condició que el fet de ser externs els atorga, tenen una dimensió desestabilitzadora de l’ordre. La figura del NAMAHAGE esdevé un revulsiu contra la passivitat social instaurada els darrers mesos de l’any. En el ritual de Cap d’Any, els homes fadrins de cada localitat es vesteixen amb llargs abrics de palla, anomenats KEDE, o KENDE o KEDASHI. Duen guants i sabates també folrades de palla, i armen llargs ganivets fets de fusta i bastons guarnits amb tires de paper. Els joves, un cop vestits, es passegen pels carrers entrant a les cases intenció d’espantar els infants, tot cridant: “Hi ha nins plorant aquí? Me’n menjaré les orelles! Hi
ha nins dolents aquí? Me’ls enduré a les muntanyes!”
Dimoni o ogre, segons el context, el NAMAHAGE pren vida a diversos indrets de la península d’OGA el dia de Cap d’any. Rep el nom del ritual NAMAHAGE, que clou l’any i que nasqué, probablement, de certes creences relacionades amb la purificació i la purga dels mals causats pel fred, i amb la mort de l’hivern que, al Japó l’entenen com a temps per antonomàsia de pràctiques sedentàries i pròximes a conductes mandroses. A Oga consideren que els NAMAHAGE són dimonis vinguts de fora; treballadors xinesos per a alguns, mariners d’origen llunyà per a uns altres o, fins i tot, budistes que vivien a les muntanyes i que s’acabaren transformant en ogres. Per tant, amb la condició que el fet de ser externs els atorga, tenen una dimensió desestabilitzadora de l’ordre. La figura del NAMAHAGE esdevé un revulsiu contra la passivitat social instaurada els darrers mesos de l’any. En el ritual de Cap d’Any, els homes fadrins de cada localitat es vesteixen amb llargs abrics de palla, anomenats KEDE, o KENDE o KEDASHI. Duen guants i sabates també folrades de palla, i armen llargs ganivets fets de fusta i bastons guarnits amb tires de paper. Els joves, un cop vestits, es passegen pels carrers entrant a les cases intenció d’espantar els infants, tot cridant: “Hi ha nins plorant aquí? Me’n menjaré les orelles! Hi
ha nins dolents aquí? Me’ls enduré a les muntanyes!” Els NAMAHAGE adopten formes i fins i tot denominacions diverses en cada regió:
Un món de mil dimonis 