El passat dimecres, 1 de juny, es va du a terme a la Institució Pública Antoni M. Alcover de Manacor, en el marc de l’exposició “Mil dimonis. Un recorregut per la devoció dimoniera de Mallorca” que romandrà oberta al públic fins el 30 de juny, la conferència “Diabolus in musica. Danses i músiques del dimoni” impartida per Francesc Vicens.
Francesc Vicens és Doctor en Musicologia per la UAB i des de 2004 desenvolupa diversos treballs de camp sobre música i oralitat a Mallorca, especialitzant-se amb les tonades de feina, el cant de la Sibil·la i la dimensió festiva de la música. Sobre aquests temes ve impartint conferències i cursos de formació continuada que l’han portat a les aules del CEP, l’ESMUC (Barcelona), l’Espai Mallorca, el Conservatori de Las Palmas, el Conservatori Superior de les Illes Balears i la UIB. Al mateix temps, el seu interès per la música i la història de l’art l’ha portat a realitzar una tesi doctoral interdisciplinar sobre la iconografia musical del romànic hispànic. Ha publicat en diverses revistes nacionals i internacionals temes d’iconografia musical, d’etnomusicologia i historiografia musical a Mallorca. I ha publicat ressenyes de llibres i CD’s en premsa i revistes especialitzades. Des de l’any 2003 es dedica a la docència universitària. És professor titular acreditat al CESAG (Centre d’Ensenyament Superior Alberta Giménez) i ha impartit cursos d’Història de la Música als Conservatoris Municipal de Palma, Professional i Superior de les Illes Balears i a la UIB.
La conferència de Vicens es va centrar en fer un repàs de la història de la música a través de l’expressió diabolus in musica, expressió d’origen medieval. De fet, diabolus in musica es tracta d’un interval de quarta augmentada, és a dir un interval que abasta tres tons sencers. Aquest interval rep aquesta denominació pel fet de què produeix un so estrany que l’ha associat a tot un món de supersticions, llegendes i mals averanys. És un interval que des de temps medievals representa allò prohibit, a la incertesa i que també per mor d’aquest tret, ha estat constant al llarg de la història de la música.
A partir d’aquí Vicens féu un recorregut per la història iconogràfica de la música, sobretot destacant la importància de la iconografia del diable en l’art romànic, en molts de casos lligat a escenes musicals i de dansa que representen el caos d’allò maligne enfront al hieratisme de les figures sagrades sovint representades pels profetes, el rei David tocant la lira o els 24 ancians de l’Apocalipsi tocant instruments de corda.
Altre moment cabdal és el Romanticisme, del segle XIX, en què neix la figura del geni romàntic vinculat al virtuosisme tècnic fins al punt que hom a caracteritzat la música del Romàntic com a música del dimoni per la seva complexitat tècnica. En aquest sentit cal destacar al músic Giuseppe Tartini qui va compondre la Sonata per violí en Sol menor, més coneguda com a el Tri del diable, famosa per ser una peça molt difícil d’executar encara ara. La història de la composició d’aquesta peça s’inicia amb un somni del músic. Tartini va somniar que el dimoni li va aparèixer demanant-li ser el seu servent. Tartini li va entregar el seu violí per posar-lo a prova i el diable va començar a tocar amb tanta virtuositat que Tartini va quedar extasiat. Quan va despertar va provar de compondre el que havia tocat el diable en el seu somni i va sorgir aquesta sonata que segons el mateix Tartini és el millor que va compondre en la seva vida.
La imatge de l’encapçalament és de l’escena del somni de Tartini, obra de Louis-Léopold Boilly de l’any 1824.
Diabolus in musica arriba al segle XX de la mà del grup de thrash metal Slayer amb el seu treball de 1998 titulat precisament “Diabolus in musica”.
T'agrada:
M'agrada S'està carregant...