TSCHÄGGÄTTÄ (Lotschental, cantó de Valais, Suïssa)

Hi ha diferents teories sobre Tschäggättä: per alguns estan inspirats en els grups de bandolers que antigament es disfressaven per poder entrar a robar sense ser reconeguts;
per a altres, simbolitzen els antecessors, que retornen del més enllà per castigar o premiar als vius; també hi ha qui creu que han derivat del teatre popular. Fins a mitjan segle XX, només els homes fadrins podien vestir la fressa de Tschäggättä. Així vestits, espantaven infants i dones, els llançaven per la neu, els emmascaraven o colpejaven amb bosses plenes de cendres. Avui dia, tant adults com infants es vesteixen de Tschäggättä i atemoreixen els habitants del poble.

Anuncis

BUSÓ (Mohacs, regió de Baranya, Hongria)

El de Mohacs és sens dubte el Carnaval més reputat d’Hongria. La primera menció a les màscares de Busó es troba en un document històric de 1845. Segons la llegenda, durant l’ocupació turca els habitants de Mohacs es varen posar banyes, màscares i pells i armaren gran aldarull. Els turcs van pensar que eren dimonis, i atemorits varen fugir en veure’ls. Les màscares de Busó són monstruoses representacions amb trets animals, humans i demoníacs. Segons la tradició, han de ser pintades, almenys en part, amb sang d’animal. La vestimenta es completa amb enormes picarols. El Dimarts de Carnaval a vespre es crema un vestit de Busó dins d’un taüt, com a símbol del final de l’hivern.

URSUL I CAPRA (Romania i Moldàvia) DE NADAL A CAP D’ANY

A diversos indrets de la Romania i també a la Moldàvia històrica l’any nou arriba sempre carregat de balls i de danses animals. Entre el dia de Nadal i el set de gener els pobles es metamorfosen i, al llarg d’una setmana, els carrers retornen al bosc primigeni per recordar a l’hivern que, poc a poc, s’acosta la primavera. Manades d’ossos (Ursul), de cérvols (Stag) i de cabres (Capra) travessen el poble en processó entre l’any que ve i l’any que se’n va i, mitjançant la representació del ball dels avis, recorden aquells que temps ençà començaren a carregar-se les disfresses d’animals damunt les espatlles (de fins a cinquanta quilos!). Però, a banda de les representacions naturalistes, a la festa també hi podem veure uns dimonis, els esperits d’hivern, que acompanyen la comitiva. Són uns personatges que no s’allunyen gaire d’aquesta esfera boscana ja que duen les màscares repletes d’elements de fusta i de motius vegetals. I a nivell comparatiu, tant la forma d’actuar com la funció secundària que prenen a la celebració de l’any nou moldau ens recorda inevitablement als dimonis boiets i a la trapelleria amb què animen el personal arreu de les viles de Mallorca.

Fotografia de Friso Spoelstra

CERTI (Valašská Polanka i Lidečko, Zlin, República Txeca) REVETLLA DE SANT NICOLAU (5 DESEMBRE)

Els habitants dels pobles muntanyencs de la Valàquia morava, a la república de Txèquia, interrompen el fred hivernal durant uns dies perquè els dimonis puguin jutjar a la seva voluntat el comportament anual dels més petits de la regió baix l’autoritat de Santa Claus (Miulás), autèntic governador de les muntanyes entre el 3 i el 5 de desembre. Al sant l’acompanyen els esperits de la mort, els Smrt, i un reguitzell de dimonis als quals els locals anomenen Certi. Els Certi esdevenen un element central durant la celebració de Sant Nicolau, tant per nombre de participants com per la funció que duen a terme. Són molts els veïnats que s’aboquen al carrer sota robes i màscares diverses, que varien de poble a poble, i simulen baralles i balls de fuets i de garrots per animar les jornades. Però el paper central se’l reserven al circuit que duu a Sant Nicolau casa per casa… els Certi es mantenen tranquils i jovials si ensumen infants que han tengut un comportament assenyat durant l’any que acaba, però si el sant detecta entremaliadures no dubta a enviar els dimonis a espantar els més menuts i a amenaçar-los, a la manera de l’home del sac, d’endurse’ls a l’infern si l’any següent no fan prou bonda. Ara bé, sant i dimonis, com a Mallorca, representen una autoritat molt relativa i són fàcils de corrompre. A Valàquia en tenen prou amb una copeta de conyac (palénka) per perdonar qualsevol pecat i per atorgar qualsevol vènia, fins i tot a la criatura més trapella del poble.

Fotografia de Friso Spoelstra

LOS MOMOTXORROS (Altsasu, Navarra, Euskal Herria) DIMARTS DE CARNAVAL

El Momotxorro és un personatge meitat home, meitat bou. El seu tret distintiu és un comportament violent amb connotacions sexuals. Ataca a tots els que s’interposen al seu pas i entra dins de les cases amb ànsies d’espantar. Duu la roba i les mans brutes de sang. Per a alguns, el Momotxorro simbolitza el sacrifici pagà d’animals; per a altres, és una reminiscència d’antigues lluites tribals. Al cap hi duu una senalla guarnida amb banyes, de manera que el seu capell és talment una corona de guerrer. Segons la llegenda, l’origen d’aquesta figura són els veïns que temps enrere atacaven les cases vestits com animals per tal de no ser reconeguts, amb ànim de robar o atacar els habitants. En la tarda del Dimarts de Carnaval, centenars de Momotxorros formen una impressionant desfilada a Altsasu, acompanyats d’altres personatges contraposats com les Mascaritas o els Juantramposos.

Fotografia de Friso Spoelstra

BABA LUDA (Buru, Transsilvània, Romania) 23 D’ABRIL, DIA DE SANT JORDI

Baba Dochia és un personatge popular vigent en la mitologia romanesa, que representa la impaciència primaveral humana: el desig de cloure l’hivern com més aviat millor i endinsar-se a l’estació de la bonança i de la vida s’escenifica ritualment el primer dia de maig arreu del país i, concretament, a la regió transsilvana. A la petita població de Buru, els veïns l’anomenen Baba Luda, que podem traduir per àvia folla, i la persegueixen pels carrers del poble a crits: — Dobai Mare! Dobai Mare!— li diuen. Friso Spoelstra ho tradueix com a “big penis” (penis gros, llarg, potent, etc.). Al seu torn, la bruixa primaveral es passeja amb gràcia per la vila agranant els empedrats i els camins d’hivern per accelerar l’arribada del bon temps, i la fertilitat, a la regió muntanyenca. També per allunyar els esperits demoníacs que s’amaguen rere la neu i rere el fred.
Granera en mà, amb la pell coberta de fullaca i morques, coronat amb una gorreta vermella i cridanera, el Baba Luda realitza un ritual d’ambivalència, perquè representa
tant el bé com el mal, i un ritual de fertilitat. La figura és un home amb un llarg penis de fusta que empaita les al·lotes i malda per fregar-les amb el nas. És aquesta ambigüitat i la sexualitat que escenifica allò que l’acosta als actes dels dimonis mallorquins, esperits entremaliats i aventurers més que no satanasos brughelians. Com la mateixa padrina folla del gran penis: provocadors, escorredissos i alhora propers. Potser només cal que imaginem una canyaferla o una llendera allà on els romanesos hi empren una granera…

Fotografia de Friso Spoelstra

WALPURGIS NIGHT (Hexentanzplatz, muntanyes de Harz, Alemanya) NIT DEL 30 D’ABRIL

Valpurga de Heidenheim fou una abadessa que dedicà la vida a escriure hagiografies de sants saxons. Per això, al món anglosaxó i germànic és considerada la primera dona escriptora i algunes confessions la veneren com a santa. El seu culte és dia 1 de maig, data de la canonització de la monja. A Alemanya i diverses regions del nord d’Europa és honorada amb els rituals de la revetlla de l’1 de Maig, en la Walpurgis Night. És el cas del ritual que se celebra al Hexentanzplatz, una pleta muntanyenca al bell mig de la serralada Harz alemanya, que podem traduir com a “trespol del ball de les bruixes”. De nit, gent de diverses contrades s’aplega al lloc. Tots van vestits de bruixes, d’esperits malignes i de dimonis i fan tot allò que hom espera d’un aquelarre: encenen focs i torxes, bramen al bosc, invoquen el mal, dansen, beuen i fan broma. És una nit màgica i carnal. Nogensmenys, fou aquesta la pleta en la qual s’inspirà Goethe per representar algunes de les escenes més mefistofèliques i més embruixades del Faust. Com a sa Pobla, la revetlla és una Nit Bruixa en què el poble crema entre fogueres, l’ambient s’omple de danses i tot és propici a la transgressió.

Fotografia de Friso Spoelstra

BABUGERI (Eleshnitsa, regió de Blagoevgrad, Bulgària) DE CAP D’ANY A PRIMAVERA

Els Babugeri són representacions extravagants i emmascarades que protagonitzen rituals diversos en el període que marca la transició de l’hivern a la primavera. Vesteixen pells de cabra i un capell altíssim –anomenat Surati- també fet de pèl: així esdevenen autèntiques torres de pèl, que exhibeixen i belluguen mentre ballen. La seva dansa, remenant el pèl frenèticament contra les dones casades, és un ritual de fertilitat, que a més els proporciona força i també sort. Antigament, completava el vestuari dels Babugeri un bastó de fusta vermell, element fàl·lic que penjava entre els picarols. Actualment aquell fal·lus ha estat substituït per un pal que duen a la mà.

Fotografia de Friso Spoelstra

SUNNEKLAAS (Illes Wadden, Països Baixos) REVETLLA DE SANT NICOLAU (5 DESEMBRE)

L’illa d’Ameland es troba a l’ arxipèlag situat al nord dels Països Baixos, en les illes frisones, entre el mar de Wadden i el mar del Nord. És un espai d’aïllament, habitat per menys de 5.000 persones. El dia 5 de desembre, revetlla de Sant Nicolau, celebren el Sunderum, un ritual en què a més de Sant Nicolau hi fan acte de presència representacions diabòliques que tracten d’atemorir, sobretot, els infants i els més joves, així com darrerament els turistes i els nouvinguts a l’illa. Els Sunneklaazen poden ser més de cent per poble. Al llarg de la nit deambulen en grups pel carrer, i representen batalles i escenificacions grotesques amb bastons i armes simbòliques. Encarnen la violència i el mal, en oposició a la figura benèvola de Sant Nicolau.

Fotografia de Friso Spoelstra

BOES E MERDULES (Ottana, Sardenya, Itàlia) REVETLLA DE SANT ANTONI (16 GENER)

A Sardenya, especialment a la regió central de Barbagia, existeixen molts rituals amb màscares que encarnen personatges zoomòrfics i antropomòrfics, com a expressió de la dualitat inherent a la natura. A Ottana, els primers rituals de màscares estan associats a la revetlla de Sant Antoni. Dues figures, Boes i Merdules, tenen un enfrontament sense fi, en el que el primer intenta fugir del segon. Boes corr pels carrers del poble, fent sonar els
picarols, mentre l’encalcen un o diversos Merdules. Boes és colpejat i mor, però instants després torna a la vida i reemprèn la carrera sense fi. Talment ho és el cicle de la natura, el duel entre vida i mort és etern.

Fotografia de Friso Spoelstra